Els homes coneixen el present.
L’esdevenidor el coneixen els déus,
Únics i absoluts posseïdors de totes les llums.
Del futur, els savis en perceben
Allò que s’apropa. La seva oïda

El dia 11 de febrer de 1990 un home que era savi, el qual 27 anys abans havia sigut condemnat a cadena perpètua, va retornar entre nosaltres per il.luminar-nos amb la seva presència. Era Nelson Mandela.

Des del 84 en endavant el govern racista d’Àfrica del Sud i, particularment, el Sr, Botha, el seu president, havia repetit gairebé cada dia que ells no negociaven amb terroristes, ni tampoc negociarien en el futur. La intifada dels nens sudafricans de Soweto, Alexandra o Durban, la creixent acció armada del ANC, les massives mobilitzacions de la Confederació de Sindicats, Cosatu, així com multitud de moviments socials, varen crear una situació de trencament en el Partit Nacional Africà, i el successor de Botha, el senyor De Clerck va haver d’assumir l’irremeiable: Després del Premi Nobel de la Pau a Desmond Tutu, l’únic camí possible era lliberar a Mandela.

La conjuntura política que presento, és un exemple magnífic de conjuntura política fluida, on les coses canvien, i molt depressa, donant girs i tombs que en mesos, setmanes i, fins i tot, dies abans, mai ningú no hauria sospitat que podria haver passat. Si el prenc d’exemple és perquè, en el moment present a l’Estat Espanyol i a Catalunya, és donen tal quantitat de canvis i tant depressa, que molts militants comunistes ressentim que ens quedem endarrera, que perdem referències o, el que és més greu, que no sabem que toca fer. És cert, l’actual conjuntura és molt fluida, i és per aquest motiu, que recordant aquell dia de festa enorme i d’alegria immensa, en el que molts vàrem plorar i molt, adoptem aquesta data com títol d’aquest Manifest preelectoral, que deixant enrera el tó més sever i ombrivol del del 27 de setembre, connecta amb l’al.legria combativa de les "9 hermosas razones", que són la matriu i l’orígen de la nostra anàlisi de la realitat catalana.

Així, doncs, aquest Manifest vol ser un text al.legre, perquè connecta amb un dels dies més feliços de la vida del qui l’escriu: el dia que varen alliberar a Nelson Mandela.

La meva anàlisi d’aquesta conjuntura tan fluida, tindrà dos eixos: En primer lloc una breu referència als signes, als fets portadors de futur; en segon lloc, una breu anàlisi sobre el fracàs, ja palpable, de la Constitució espanyola. Tinc la convicció que l’anàlisi d’aquests dos apartats ens permetran als companys del Partit tenir alguna idea més aclaridora sobre el que passa en aquest període –altre cop- electoral.

1. Els fets portadors de futur: Uns símptomes polítics que cal interpretar.

A primers de gener, en un dia força fred, gent de diversa procedència van trobar-se a Sant Celoni, la intenció era "àtipica": commemorar la mort d’en Quicu Sabater , que havia estat assassinat per les bandes feixistes del Somaten vàries dècades abans, quan amb la cama gangrenada anava a cercar auxili mèdic. Els assistents a aquest acte, que com es diu en bon castellà "eran gentes procedentes de leches muy diversas", varen posar una placa al lloc on el varen matar, varen fer alguns parlaments, i després de deixar unes flors es varen retirar. Aquest acte tan simple, ha tingut unes repercusions enormes: indefectiblement el poble de Sant Celoni s’ha dividit entre els que recolzaven i els que deien que aquest acte no s’hauria d’haver fet, perquè representava remenar velles guerres, velles confrontacions. Ves quina casualitat, entre els que estaven més en contra d’aquest acte s’hi trobaven justament els que de pròpia mà havien acabat amb en Sabater, i ningú durant dècades els havia gosat ni aixecar la veu en un bar. Han començat a correr amenaces per telèfon, i com que en aquest acte, per fortuna, hi van assistir militants del PCC, algun dels quals ja ha rebut diverses amenaces. Si el poble està dividit, vol dir que es posa l’embrió per tornar a construir les condicions per la propera confrontació: la lluita de classes obliga a que cadascú conegui a quin bàndol vol estar.

Si Sant Celoni és tan important és perquè prefigura la futura situació que es donarà a Catalunya, en la mesura en que les contradiccions nacionals i de classe creixin. Per això és tan important. A Catalunya passen coses i molt significants: la gent vol recuperar la memòria històrica i vol tornar a crear les línies de demarcació entre els uns i els altres, i això anirà a més, i ens omple d’esperança.

No vol dir que en els darrers 20 anys no s’hagin donat a Catalunya alguna situació similar, el que passa és que no podien ser interpretades en la mateixa direcció política. Fa uns quants anys endarrera, el govern lacai de les transnacionals d’orígen japonés i alemany a Catalunya, va voler obrir un abocador de residus, altament tòxics, a Cardona, en una mina de sal, i es va obrir un període de confrontació civil, en el qual la immensa majoria de la gent de Cardona no volia l’abocador i una minoria si que el volia. La confrontació fou tan forta, que el govern lacai, va decidir retirar el projecte perquè hi havia un greu perill de fractura social.

Els cardonins havien lluitat i havien vençut, però tot i que la seva lluita aprofondia la confrontació, vist des d’un punt de vista polític, aquesta lluita nova, orientada a protegir el medi ambient, i el que és més important, a les persones, encara no connectava, almenys de forma clara, el passat amb el futur: les lluites dels minaires de Figols, Cardona, Sallent i tants altres pobles, amb les lluites del moment present. Una lliçó hem d’aprendre els comunistes: mentre que els lacais de l’Imperi s’horroritzen només de sentir parlar de fractura social i de memòria històrica, nosaltres hem d’alegrar-nos del seu aprofondiment, després de moltes dècades de triple desmemòria.

Un altre fet portador de futur: De forma espontània molta gent jove, assabentada de que no extraditaven al Pinochet, van llançar-se a fer mil i un actes de protesta, recollint firmes a La Rambla, fent pintades, o repartint textes que s’havien baixat d’Internet. Fou un acte joiós i combatiu, que va tenir un enorme ressó popular, tot i ser protagonitzat per un cúmul de petites organitzacions amb noms tan variats i macos com: "Orgull bolxevic", "Alternativa Octubre", "PUA", així com la inestimable col.laboració, via internet, dels militants de Comunistes de Catalunya, que ens inunden les nostres busties de correu electrònic amb notícies de la revolució mundial.

La gent feia cua per a signar, tot i saber que allò no servia per a res. I això també és un símptoma polític: si la gent volia signar és perquè havien sentit la necessitat de fer alguna cosa d’ells mateixos en contra d’aquest bàrbar. Ja sabien de l’inútil de la signatura, però necessitaven fer-ho com fos, encara que fos només per sentir-se bé aquell dia. Però la signatura implicava també una altra cosa molt sèria, sobre la que hi tornarem després: l’acceptació implícita que el joc político-judicial en relació a Pinochet, ha demostrat clarament quin és el grau de credibilitat democràtica que tenen les institucions dels estats europeus.

Probablement molts dels que varen signar no recordaven ni el Sr. Soria, ni a Mosen Alsina. Però signaven també recordant, sense recordar, les seves tortures, la seva mort i posterior desaparició mantenint, sense saber-ho, el respecte per gent, la mort de les quals no pot quedar impune.

Els nous embrions de la nova militància comunista del segle que s’apropa, comencen a aixecar el cap, mentre que d’altres semblen condemnats a una situació cada cop més precària. En la meva sèptima Razón, deia:

Els que fan aquestes pintades, els que militen en aquests grups són molts d’ells fills de treballadors que han aconseguit fer allò que els seus pares haurien volgut fer i no varen poder, però que varen lluitar i molt, perquè els seus fills ho aconseguissin: anar a la universitat. Pel lloc que aquests pares i mares ocupaven en l’estructura de classes, veien sovint amb ambivalència, sinó amb rebuig manifest, cas que militessin políticament el paper dels treballadors de la intel.ligència. I com que varen lluitar, ves quines paradoxes té la vida: s’enteren a través dels seus fills de que això de ser treballador de la intel.ligència no és una bagatel.la, i que s’ha de "pencar" molt, i que tant "tajo" és una cadena de muntatge d’un taller subcontract, com la biblioteca d’una universitat.

Seguint amb la meva Sèptima Razón, mentre passen totes aquestes coses, els dinosaures conspiren. Conspiren i segueixen conspirant. I conspiren més encara. Sobre què? Sobre qui? ... Un sol tema serveix d’eix vertebrador fins l’infinit: "la unitat dels comunistes". Els anteriors fracassos, electorals obviament, els han portat a suposar que amb la unitat de només velles expressions de la militància comunista a Catalunya, tot quedarà arreglat, i sortiran els diputats com els bolets. Tot en clau estrictament electoral, sense cap perspectiva que vagi un mil.límetre més enllà, que tingui alguna altra volada.

Caldrà recordar a aquests companys de l’ànima que allò que val a fi de comptes, és que la línia política correcta sempre s’acaba imposant. Tardarà més o menys, els que l’han defensada seran més o menys atacats, insultats o blasmats; però el que acaba valent és l’anàlisi polític feta i la seva correcció. La història no registra ni els emprenyaments, ni els distanciaments, ni els insults de les reunions, ni les males cares. Constata que havien dues línies en lluita i que després de tants mesos, dies, anys o dècades, la línia política correcta es va imposar.

Però la situació és tan fluida que els "conspiradors" es troven atrapats en un atzucac: per no poder no poden ni ser tacticistes, que era l’esport que han vingut practicant en els darrers anys. La situació canvia tan depressa, que ni poden donar els cops de cintura, o girar el volant de l’auto de xoc amb la velocitat que la realitat obliga. La prova és que quan hi ha unes candidatures muntades, apareix l’oferta d’Iniciativa, al mateix temps, la proposta a escala estatal de la unitat PSOE-IU els descol.lolca des del punt de vista nacional, fan un pacte amb un sector dels Verds, amb l’esperança que la suma de sigles comportarà mecanicament la suma de vots i, per acabar-ho de complicar, són incapaços de respondre a un conjunt de situacions pràctiques i terribles que es donen sobre la marxa, perquè han perdut totalment els reflexes i no tenen clara la mèdula de la seva línia política.

Un exemple: En el diari El País del 5 de febrer del 2000, plana 22, una notícia que hauria d’haver produït una resposta immediata, taxativa i combativa: "Vidal Cuadras llama a derrotar al nacionalismo como al comunismo". En la presentació del article, el periodista Enric Company afirma: "Vidal Cuadras afirmó que hay que luchar sin cuartel contra el nacionalismo como el liberalismo luchó contra el comunismo y lo derrotó"

"El acto organizado por la Asociación, Profesores por la Democracia, no defraudó a los asistentes. Un centenar escaso de personas que el 16 de diciembre no pudieron oir la conferencia de Juaristi y Vidal Cuadras, se habían convertido en casi un milllar. I lo que hubiera sido, probablemente, una charla amistosa en un recinto universitario, fue ayer un cálido y multitudinario miting a favor de la libertat de expresión ..."

"Asistieron muy pocos políticos, entre ellos los dirigentes de Agora, una corriente interna del PSC, Francisco Parras, Justo Domínguez y Julio Villacorta, también socialista y dirigente del Foro Babel. Pero un telegrama de Felipe González se encargó de recordar que se trataba de un acontecimiento de intensa significación....."

"Fue un acto a favor de la libertat de expresión y en contra del nacionalismo, en particular el vasco y el catalan".

Si l’ultradretà Vidal Cuadras, pot dir impunement aquestes barbaritats, és perquè sap positivament, que des de l’altra banda de la barricada és molt improbable que algú el contesti de forma mínimament consistent, i per això adopta aquest tó prepotent i sàdic. Però el problema no és el Sr. Vidal Cuadras, el problema som nosaltres que seguim sense tenir clara la relació entre alliberament nacional i de classe, de la mateixa manera que tampoc tenim clar la defensa de la nostra cultura en el moment de la trituració de les cultures per part de les transnacionals. El Sr. Vidal Cuadras, ens hauria de fer recordar allò que deia Ho Chi Minh, parlant dels nordamericans:

En conseqüència, el problema és que no hi ha massa crítica suficient de teoria i pràctica revolucionària que posi límits als discursos atrabiliaris d’aquest ultradetà que passa per demòcrata. Alguna cosa ens està passant que estiguem perdent els reflexes i que, inclús en perill d’equivocar-nos, no diguem la nostra quan l’hauríem de dir, acceptant que no pot haver-hi acte de l’enemic que quedi sense resposta. I només és un exemple entre molts.

Un darrer símptoma portador de futur: en les últimes setmanes han aparegut multitut d’iniciatives relatives a la immigració, la qüestió del deute extern i els problemes relatius a la sinistrabilitat laboral que tenen el màxim interès. La campanya contra els accidents de la Construcció, té un enorme valor, no solament per tal de millorar les condiciones dels treballadors d’aquest sector, sinó per dos aspectes més: el primer, contribuir a un canvi de mentalitat dintre del Sindicat, que vagi més enllà de la mera revindicació salarial, ajudant a la presa de consciència dels treballadors, que no tot s’ha de reduir a cobrar més, sinó que hi ha moltes altres coses –entre elles, la vida- per les que també cal lluitar. Aquesta campanya té un valor inestimable, perquè un sindicalisme del futur ha de posar més l’accent en qüestions relatives a la salut i a la protecció, perquè ataquen molt més el fonament de l’explotació capitalista, i deixen a la patronal desarmada en la seva verborrea, que només amaga l’extracció d’excedent de manera continuada.

Les estadístiques darrerament publicades assenyalen que cada dia moren 3 treballadors a causa d’un accident laboral evitable. I no es paren les escoles ni es fan 5 minuts de silenci, ni tampoc es fan grans manifestacions per a detenir el terrorisme de la patronal. Aquesta és una prova evident de qui produeix ideologia i de cóm la capilaritza en la societat: la classe dominant. La lluita per l’hegemonia, ha de passar per desmuntar tots i cadascun dels argument que dóna la patronal, que no dubta en amagar els morts que produeix en la mesura en que precaritza el món laboral.

2. La Constitució ja s’ha acabat, posat’ho al cap.

Des de novembre de l’any passat estem vivint una campanya, mitjançant la qual el PP i tots els partits i organitzacions fan concurs a veure qui defensa més la Constitució espanyola del 78. Sembla un concurs de gimnastes de fira, els quals, davant d’un públic embadalit es dediquen a inflar el pit, fer biceps, fer pols, o combatre a veure qui té més força. En aquestes darreres setmanes, amb el tret preelectoral, aquest concurs de disbarats ha vingut creixent fins uns extrems que no poden passar desapercebuts a qualsevol observador minimament llúcid. Insisteixo, llúcid. No estem parlant del color de l’observador, de les seves idees, sinó simplement de sensibilitat i llucidesa. Investigarem tot seguit perquè és tan patètic aquest espectacle de fira més propi d’una festa major de poble petit que de els suposats representants polítics del "pueblo español".

S’imposa recordar en primer lloc, que la Constitució espanyola no va ser aprovada, ni de lluny, per la immensa majoria dels espanyols, sino que es varen donar taxes d’abstenció molt altes que fou l’actitut que prengueren molts antifranquistes i demòcrates enfront aquest autèntic desgavell de Constitució. Però això no és tot: A Euskadi la Constitució fou massivament rebutjada, i el vot pel NO fou el cavall de batalla del MLNV en contra de la imposició d’uns nous "Principios inamovibles del Movimiento Nacional". Aquests dos fets, l’abstenció molt alta i el No massiu a Euskadi, acompanyat d’una molt elevada abstenció, han sigut sistematicament oblidats aquests dies en l’enorme quantitat de recordatoris, apel.lacions, palinòdies, exegèsis, marginàlies i apol.logies que s’estan fent a "esta carta magna, de la que nos dotamos los españoles" en el Referendum de 1978.

La perversitat d’aquesta Constitució a més 20 anys vista, es fa ara més palesa que mai, i es visualitza en claredat que dista molt de servir als interessos, suposadament democràtics i populars, que va fer que vint anys enrera, el PCE i el PSUC es convertissin en els defensors d’aquesta ignominia política. Anem a veure perquè:

Quan el Sr. Carrillo va aparèixer al capdavant d’una bandera espanyola i recolzant la monarquia borbònica, acababa de sotmetre de manera definitiva el PCE i el PSUC al projecte polític de les classes dominants de dotar a l’estat espanyol d’una democràcia representativa, orientada a convertir aquesta zona del Planeta en un lloc de domini transnacional, amb un estat caracteritzat per la seva permanent feblesa. Acababa un camí que havia començat amb el desmantellament de la lluita guerrillera, la lenta desarticulació del treball d’organització de la societat civil alternativa i la progressiva desvirtuació d’un projecte autònom estratègic que anés més enllà de la lluita contra la dictadura.

Així doncs, el PCE i el PSUC, amb gent combativa i carregada de valor patia una autèntica escissió, rallant en l’esquizofrènia, entre els aspectes concrets de la lluita antifranquista i el buidament de qualsevol idea estratègica que connectes la lluita contra la dictadura amb la lluita pel socialisme, a partir de la construcció d’una potent societat civil alternativa, organitzada en poderosos contravalors.

La proposta política de "Pacto para la libertad", representava facticament com els fets ho han vingut demostrant la pèrdua de qualsevol referent amb un mínim element d’esquerres, perquè el Sr. Carrillo s’inventava en el seu anàlisi una classe social inexistent: "la burguesía democrática". Que sapiguem aquesta classe social tenia un únic membre –és a dir, no podia ser una classe- que era don Rafael Calvo Serer, que era passejat pel Sr. Carrillo de manera no distinta, a com determinants grupúscles universitaris passejaven "a l’obrer" pels passadissos i les aules de les universitats.

Quan el Sr. Carrillo va publicar "Los nuevos enfoques a problemas de hoy", acababa el pròleg dient:

Algú podrà dir que aquesta és una cita agafada amb els pels; sostinc que representa un text clau per entendre cóm el PCE i el PSUC varen decidir no construir societat civil alternativa, vida quotidiana paral.lela, contravalors, ètica de confrontació i vincles fraterns distints dels dominants sinó que, a través del "Pacto por la libertad", claudicaven del seu projecte i es posaven a remolc de la classe vencedora de la guerra civil. No ha d’extranyar-nos, doncs, que a 20 anys de la publicació del text que acabo de citar, es convertissin en els principals defensors de la lletra constitucional que representava la continuïtat de la classe dominant en un context de creixent transnacionalització.

El procés de desautorització als militants comunistes fou moneda corrent al llarg de tots els anys 60 i 70, perquè es tractava d’utilitzar a les masses i no de fer-les crèixer en la consciència de la participació, la democràcia de base, en una paraula, de que se sentissin protagonistes dels seus actes històrics.

La constitució del 78, bandejava a la immensa majoria de militants honestos que, havent combatut en condicions duríssimes contra la dictadura es trobaven, sobtadament, defensant la monarquia, una amnistia de pa sucat amb oli i unes noves condicions d’explotació en contra de la classe obrera. A les meves "9 Hermosas razones", deia:

El que diferencia la situació hispánica de la vasca, és que allà els components d’aquest bloc històric nou varen seguir creant sense defallir autoorganització social, varen convertir la democràcia de base en un fet quotidià i no varen renunciar a crear contravalors, contracultura i nous horitzons estratègics. És per aquest motiu, que han pogut mantenir durant més de dues dècades tot el seu potencial polític organitzatiu en tots els àmbits de la vida social.

Faig des d’aquí una crida perquè rellegim l’article d’en Joaquin Miras sobre l’autoorganització. Aquest article té una doble lectura, no solament ens permet entendre, amb una claredat meridiana, el perquè hem arrivat a la situació actual, sinó també permet entendre perfectament perquè a Euskadi el MLNV porta la direcció política del procés. Tot allò que en Joaquín assenyala com errors nostres, són encerts dels combatius militants que conformen les diverses parts del MLNV. Si uns triunfen i els altres estem derrotats, és per alguna cosa, i aquest impagable article d’en Joaquin dóna sense dir-ho elements lluminosos per a poder-ho interpretar.

Els militants comunistes que estaven al PSUC , molts dels quals estan avui al PCC, hem de meditar sobre aquest abandó de l’activitat organitzadora que configura la mèdula de l’activitat revolucionària. Encara no hem pogut trencar amb la dinàmica que, lenta i inexorablement, els impresentables dirigents del PCE varen convertir en moneda corrent de l’acció política al llarg dels anys 60 i 70. No hem sortit encara de la fascinació massoquista del "Pacto para la libertad". Quan no s’estableix la relació dialèctica entre tàctica i estratègia, perquè sobra tàctica i l’estratègia brilla per la seva absència, es creen les condicions, mitjançant les quals es produeix una involució de l’horitzó i de les capacitats dels combatents. Es van tancant i tancant, i en nom de l’acompliment dels objectius tàctics, són capaços de fer qualsevol cosa, i viuen de manera defensiva qualsevol apel.lació a que la lluita va més enllà d’aquell moment concret. Tancats en el tacticisme acaben sent-ne els seus presoners. Llegim altre cop a Kavafis, en el seu poema, Murs, ens diu:

Els murs concrets, als que fem referència, són els que varen anar disolvent tota pretensió autenticament comunista durant la dictadura franquista i ara reben el nom de "Constitución española", que ha tancat ben lluny del món als que l’han acceptada "como logro democràtico al que no podemos renunciar", com deia el Sr. Alcaraz no fa masses dies. Aquesta obsessió constitucionalista impossibilita estructuralment cap acció que, minimament, posi en qüestió algun article d’aquest document.

El punt central d’aquesta Constitució atorgada per la monarquía que el dictador va posar i que actúa com a poder fàctic real en els moments de crisi, és "la unidad de la nación española". I no ha d’extranyar-nos, doncs, que qualsevol lider es desfaci en elogis a "España como nación", i no deixin d’atacar de forma compulsiva "los nacionalismos exacerbados", que sempre són, ai las! els dels altres.

Els dirigents de la "izquierda española", molts dels quals varen estudiar "Formación del espíritu nacional", varen aprendre molt bé de que anava "esta cosa tan hermosa que llamamos España", i serà bó recordar-los-hi com en el discurs de les classes dominants del franquisme, que no són distintes de les d’ara, al "pack" "unidad-de-la-patria-española", i afegien el "pack" Europa, fent una oferta que ara rep el nom de "llévese dos por el precio de uno".

En el llibre "Cartas a mi hijo", del falangista Gaspar Gómez de la Serna, manual de tercer curs de batxillerat de la ominosa assignatura abans dita, l’autor acababa dient:

En altres paraules, l’obsessió per la unitat d’Espanya, tal i com es formula en l’article VIII de la Constitució, i que connecta amb una concepció d’Europa oligàrquica des del punt de vista de classe, és absolutament antagònica als interessos dels pobles ibèrics.

En el meu treball "Contra la OTAN y por Yugoslavia", vaig dedicar unes línies a estudiar aquesta qüestió, perquè existeix un sentiment molt profund i molt antic entre els pobles ibèrics, que no te res a veure amb la "idea de España" de les oligarquies:

Si alguna cosa ha caracteritzat el pensament dèbil de les esquerres hispàniques en les últimes dues dècades, ha sigut la permanent repetició de que si erem prudents, transigents i educats els oligarques espanyols, connectats transnacionalment, ens acabarien respetant una miqueta. Les constants apel.lacions a la "unidad de España", a la "transición pacífica", i altres coses per l’estil, no han fet baixar ni un mil.límetre el discurs radicalment anticomunista dels neofranquistes instal.lats en La Moncloa. I aquest disicurs radicalment anticomunista necessita ser, al mateix temps, un discurs antinacions perifèriques oprimides. No pot ser altrament.

Els comunistes catalans, hem d’unir-nos solidariament a aquells que sostenen que: "España solo será roja si previamente se ha roto". No hi ha altra sortida. Només des de aquesta nova situació els pobles ibèrics podran reconsiderar igualitariament cóm han de ser les seves relacions. Avançar cap aquesta situació representa, posar en qüestió el lloc que l’Estat Espanyol ocupa en l’actual divisió internacional del treball, un estat estri de les transnacionals, i no un estat en el sentit il.lustrat del terme.

Que s’ho posin al cap totes les persones de bona voluntat que tinguin a bé llegir aquest escrit: Acabar amb aquesta Constitució, atorgada violant l’autèntic regim democràtic hispànic, és a dir, la continuïtat de la II República Espanyola és un deure, no solament polític, sinó també higiènic. No és sostenible aguantar un pacte immoral fundat en la rendició amb armes i bagatges, sacrificant el dolor de les presons, els camps de concentració, la mort i la fam, per una, cada vegada més surrealista, democràcia representativa.

I d’ací alguns anys, quan els historiadors escriguin la història d’aquestes dècades ominoses de la "transición política hacia la democràcia", reconeixeran que uns pocs ens ha sostingut recordar el nom de les coses i el seu profund sentit polític i moral.

Cal que comencem a pensar, i ben seriosament, en una Proposta Comunista Catalana que, havent abandonat qualsevol esperança amb l’actual marc polític, comenci a treballar amb la perspectiva de que la única salvació possible dels ideals comunistes a Catalunya passa justament per abandonar tota referència a aquesta disortada Constitució. Una proposta comunista catalana que permeti no repetir allò que deia Salvador Espriu quan en el seu poema, inclós en el Minotaure i Teseu, deia:

El sotasignant pensa que fa massa temps –dècades- que no podem dir que tinguem vida política revolucionària. Cal començar de nou, perquè l’actual marc polític va néixer amb tota mena d’anomalies congènites i hereditàries: l’espina bífida de l’oligarquia bancària vasco-madrileña, venuda als anglesos, la microcefàlia de l’Esglèsia catòlica i la trisomia 21 del capital transnacional, d’arrel americana, japonesa i alemanya. La situació actual dels comunistes catalans l’explica molt bé Espriu en els inicis del seu Prec de Nadal:

Però Lenin deia en el seu Què fer? Que és necessari sommiar. I deia també que, pel treball, podem transformar la nit, la manca de cants, els inexistents somnis, la buidor de les mans i els crits de desesperació en una victòria col.lectiva i esperançada. Quan Mandela era tancat a la presó, va vaticinar que un dia seria president de Sudàfrica. Eren temps de nit, sense cants, crits i mans buides. Tot s’ajuntava per a fer impossible que aquest vaticini es pogués complir. La lluita fa miracles, però cal lligar bé el combat de cada dia amb el mirar sempre el futur, l’horitzó.